Els records de la infància, són els que ens marquen?
Un record és la construcció del passat, que vivim en el present. Marca un camí viscut però no determina el camí que encara hem de recórrer.

Records n’hi ha de moltes menes: olors, colors, situacions, relacions, percepcions, sensacions, imatges…
Els records es creen a partir d’una vivència que hem tingut, que ha estat present en la nostra història. Les imatges, els objectes, les fotografies, els relats… les ferides, els traumes…. ens fan viure els records que la nostra ment i el nostre cos han guardat.
Els records estan emmagatzemats de forma temporal a l’hipotàlem i després s’envia a l’escorça prefrontal del cervell, formant la nostra memòria i s’instal·la a la consciència. La sinapsi (connexions entre neurones) es va modificant amb els nous aprenentatges, i es van produint canvis en el cervell i en el cos.

La memòria és la capacitat que tenim per emmagatzemar, codificar i recuperar informació guardada, gràcies als milers de connexions sinàptiques que es produeixen entre neurones.
Tenim diferents tipus de memòria: la sensorial, la de llarg termini implícita i explícita i la corporal.
La memòria es construeix de les sensacions que es produeixen des del primer moment de ser engendrats. La memòria ens ajuda a adaptar-nos al nostre entorn, a construir la nostra identitat. Com diria Shakespeare “la memòria és el sentinella del cervell”.
Els nostres aprenentatges i vivències s’emmagatzemen de diferents maneres: si són actes motors es guarden a les paxiones (temporo-parieto-occipital) per contra si són emocionals es guarden en el frontal. L’hipotàlem és l’encarregat de portar la informació a l’escorça cerebral.

A nivell emocional, per què no tenim accés a segons quins records?
Potser perquè hem patit un accident, que ha afectat una part del cervell i això ens impedeix accedir a aquests records.
Si patim una malaltia neurodegenerativa que afecti el funcionament del cervell.
Un ictus, un tumor que fa malbé les connexions neuronals.
Si hem consumit substàncies que ens poden produir llacunes en la memòria.

A nivell psicològic parlaríem de traumes no resolts, situacions viscudes amb dolor o traumàtiques, que no volem recordar de manera conscient o inconscient i posen una barrera en l’accés a la memòria.
A nivell psicològic ens cal exonerar ( quedar lliure d’una càrrega, d’una culpa…), no perdonar simplement.

A nivell neuronal l’estrès (un excés de cortisol) ens pot produir l’efecte barrera per accedir a la memòria a llarg termini.
Si els records de la infantesa són els que ens marquen definitivament, podríem parlar d’estudis sobre la resiliència. En Jorge Barudy parlaria de la resiliència primària i secundària, de l’oportunitat que ens dóna la vida per modificar el viscut, donant-li un significat diferent, mitjançant la mentalització.
La genètica no és un destí inexorable, el codi genètic o codi hereditari pot modificar-se a partir de les vivències en el nostre entorn, parlaríem d’epigènesi.

Si procurem una nova mirada, una nova significació dels records, això ens permetrà que aquests no determinin el nostre destí.
Una infància amb un apego segur, amb un bon coixí emocional, una infància sense traumes, ens facilita l’accés als records. Donar importància als primers anys de vida, ens permetrà garantir el dret de qualsevol infant a gaudir dels requisits imprescindibles per un bon desenvolupament. Només d’aquesta manera es fa innecessari reorganitzar, reconstruir, si la nostra infància ha estat satisfactòria, el camí a la maduresa serà planer.
Conèixer la nostra vida, el que hem viscut, com hem estat atesos, com hem estat mirats ens ajudarà a millorar el nostre camí.

Enfront de la pèrdua, a l’adversitat i el sofriment que tots hem d’afrontar, tard o d’hora, en el curs de la nostra existència. Un pot abandonar-se al sofriment, tractar de ser una víctima. Aquestes solucions són antiresilients, per què totes signifiquen un obstacle per a un projecte de desenvolupament. Al extrem oposat, fer alguna cosa amb aquest patiment, fer alguna cosa amb aquest
avorriment, utilitzar la necessitat de comprendre per transcendir-lo i convertir-lo en un projecte social o cultural construeixen actituds que impulsen La resiliència (Cyrulnik, 2009).

No t’ennueguis amb records.
Set claus barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrere cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d’enyors o negligències.
No s’esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.
Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t’exclogui el vent dels seus combats
ni la mar, dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d’obrir finestres.
No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol

Poema IV de Set poemes d’aniversari del llibre Estimada Marta de Miquel Martí i Pol.

Agraiments a Montse Vallès per la seva col·laboració