Com acompanyem els joves en els seus processos interns?

 

Quan parlem d’adolescència, sovint pensem en conflicte, desordre o rebel·lia. Però, i si repensem aquesta paraula? Potser l’adolescència no és un problema a resoldre, sinó un procés natural de transformació i descoberta. Podríem parlar de “joves en construcció”, de “persones que busquen el seu lloc al món”, o de “viatgers que aprenen a caminar amb el seu propi ritme”, com un arbre quan arriba el canvi d’estació, que necessita aquella poda sinàptica que el fa créixer amb més força i equilibri.

Aquest canvi de mirada és essencial. Si considerem l’adolescència només com un període de dificultats, correm el risc de centrar-nos en el que falla, oblidant el que és extraordinari: la capacitat dels joves de créixer, aprendre i superar obstacles, sempre que se’ls acompanya amb respecte i confiança.

Aquesta nova manera de parlar i pensar l’adolescència obre la porta a una reflexió més profunda: com acompanyem els joves en els seus processos interns? Com els oferim vincles, eines i presència per afrontar la vida, sense substituir el seu propi camí, sinó facilitant-lo amb mirada i confiança?

Però l’adolescència no neix del no-res, és la continuació d’un procés que comença molt abans, des de la infància, i que depèn dels vincles, l’educació, l’amor, els límits, la coherència  en l’ acompanyament que els adults hem ofert al llarg dels anys.

Acompanyar els joves implica també entendre què passa dins del seu cervell. Durant aquesta etapa, el sistema límbic, responsable de les emocions, és molt actiu, mentre que el sistema prefrontal —que regula el raonament, la planificació, el control emocional— encara està desenvolupant-se. Per això poden reaccionar amb intensitat, impulsivitat o frustració aparentment exagerada. No és simplement “rebel·lia”, és una fase de desenvolupament neurobiològic que necessita presència adulta sostinguda, paciència i mirada serena. A l’annex del document explico una mica sobre  “l’adolescència i la teoria polivagal”.

Durant l’adolescència, els canvis no només afecten el cervell, sinó també el cos. Les hormones, com la testosterona i els estrògens, entren en acció, provocant canvis físics i emocionals intensos. Aquestes fluctuacions hormonals poden amplificar les emocions, augmentar la impulsivitat i generar moments de confusió o inestabilitat, però formen part d’un procés natural de creixement i maduració que, amb l’acompanyament i els vincles segurs, ajuda els joves a aprendre a regular-se, a desenvolupar autonomia emocional i a abraçar els canvis amb confiança i serenor.

És aquí on la resiliència juga un paper clau. No és innata, es construeix amb experiències significatives i vincles segurs. Els joves aprenen a tolerar la frustració, regular les emocions, recuperar-se dels errors quan se’ls acompanya de manera coherent i confiada. Els errors no són fracassos, sinó pràctiques essencials que permeten al cervell integrar experiències, connectar el sistema límbic amb el prefrontal, reforçar la capacitat d’autocontrol.

La metàfora del tren il·lustra això perfectament. Imagineu un jove que demana a la mare d’anar a veure l’àvia, que viu lluny. Ha de fer un viatge llarg amb tren. La mare, tot i la inseguretat, el deixa marxar. Abans de sortir, li posa una nota a la butxaca i li diu: “Si tens un problema, llegeix la nota.” Durant el viatge, el jove se n’oblida fins que, en un moment de conflicte i té por, no sap què fer. Recorda la nota, la treu de la butxaca i la llegeix: “La mama està al vagó del darrere.”

El tipus d’apego i el vincle establert abans de l’adolescència són significatius. Els joves amb un vincle segur confien, saben afrontar frustracions, gestionar conflictes amb més serenor. Aquells amb un vincle insegur poden mostrar desconfiança, ràbia o ansietat, buscant una seguretat que no van poder consolidar abans. Com explica Gordon Neufeld, només quan s’ha establert un vincle profund i segur els joves poden separar-se emocionalment amb confiança i afrontar el món amb autonomia. Al final del document et detallo una mica més d’informació sobre les  neurones mirall i tipus d’empatia.

El context social i digital fa que la tasca sigui encara més complexa. Jonathan Haidt, a The Anxious Generation, recorda que els joves creixen immersos en pantalles, comparacions constants, relacions virtuals, amb menys joc lliure i menys contacte directe amb adults de referència. Aquesta “gran recablejada” de la infància augmenta l’ansietat i fa encara més necessària la presència d’adults sòlids, capaços d’ajudar-los a regular emocions, sostenir conflictes i oferir presència. Després del guió et faig quatre pinzellades sobre les diferents característiques generals de persones  segons l’època que han nascut i viscut.

Al mateix temps, la motivació interna i l’autonomia són essencials. Com assenyalen William Stixrud i Ned Johnson a The Self-Driven Child, els joves necessiten sentir que tenen control sobre la seva pròpia vida. Quan els adults controlem massa, inhibim la resiliència i la capacitat de regulació emocional; però quan els deixem espai per decidir i aprendre dels errors, mantenint el suport discret, poden descobrir el seu poder, assumir responsabilitat, desenvolupar confiança interna. Al final del guió tens un llistat de biografia interessant al respecte.

Quan un infant sent la veu de la seva mare, s’activa una zona del cervell que s’anomena estriada. Aquesta àrea està relacionada amb el plaer i el benestar, i per això la veu materna li genera una sensació de calma, de seguretat. És com si el cervell digués: “la mama està aquí.” Però, amb l’arribada de l’adolescència, es produeix un canvi sorprenent i molt ràpid: en qüestió d’uns pocs dies o setmanes —entre deu i quinze—, aquesta resposta cerebral es transforma. Quan l’adolescent sent la veu de la mare, la zona estriada deixa d’activar-se, i en canvi, s’activa l’amígdala, la part del cervell que gestiona les emocions i detecta possibles amenaces, “La mama està aquí”.

Això fa que la mateixa veu que abans transmetia calma pugui ara generar incomoditat o fins i tot rebuig. Però aquest canvi és natural i positiu: forma part de la programació biològica que permet a l’infant —ara adolescent— començar a separar-se emocionalment de la mare i guanyar independència. És així com aprèn a ser autònom, a construir la seva pròpia identitat.

Tot això ens porta a un element clau: temps per nosaltres, temps per ells. Els joves necessiten la nostra presència, la mirada, la paciència. Nosaltres necessitem cuidar-nos, reposar-nos, retrobar la calma per poder acompanyar amb energia i coherència. Sense aquest temps compartit, el vincle i la presència perden força.

Penso que és important que, com a pares, mares o referents, ens acompanyem d’una bona xarxa de bons tractes. L’acompanyament és un procés compartit, un moviment que ens inclou a tots. Aquests vincles que ens sostenen poden ser els amics, famílies, professionals, psicòlegs… que ens ajuden a mantenir-nos dempeus quan el pes del dia a dia o els conflictes ens sobrepassen.

Hi ha moments en què la vida ens posa davant d’una bola massa gran, una situació que no podem empassar. Se’ns fa bola. A vegades es remou una ferida antiga, un record de la nostra pròpia infància; d’altres, simplement, ens trobem davant d’alguna cosa nova, inesperada, que ens sorprèn, que ens fa sentir perduts o perdudes.

És aquí on la xarxa de bons tractes esdevé essencial, perquè educar, acompanyar, escoltar, sostenir els joves és també acompanyar-nos a nosaltres mateixos. És reconèixer que el creixement és mutu, que tots estem en procés, que només des d’aquesta humilitat compartida podem sostenir-los de veritat.

Així, pas a pas, tots plegats, fem camí, i aquesta etapa de canvi, aquesta nova estació, pot ser viscuda amb més serenor, més consciència, més satisfacció per a totes les persones implicades.

Acompanyar els joves en els seus processos interns és, al cap i a la fi, un acte d’amor: amor que confia, que espera, que sosté, que permet la frustració i els errors, un amor que és com l’últim vagó del tren, sempre darrere, vigilant, sostenint, però deixant que el viatge sigui seu. Només així, amb vincles segurs, presència sostinguda i confiança, els joves poden descobrir la seva força, trobar el seu camí i aprendre a caminar sols, amb la ment, les emocions i el cor equilibrats.

 

finatrullas.com

 

Cançons:

Cat Stevens – Father and Son https://www.youtube.com/watch?v=FYjui_cbOmM&list=RDFYjui_cbOmM&start_radio=1

Simon & Garfunkel -The Sound of Silence

https://www.youtube.com/watch?v=AbtsC9SNLN8&list=RDAbtsC9SNLN8&start_radio=1

Fleetwood Mac – Landslide https://www.youtube.com/watch?v=RAkOm7XLoQQ&list=RDRAkOm7XLoQQ&start_radio=1

 

Podeu escoltar el programa al següent enllaç:

https://elpuntdelinterrogant.cat/guions/com-acompanyem-els-joves-en-els-seus-processos-interns/

 

 

Foto de l’equip de “El Punt de l’Interrogant”

 

 

LA TEORIA POLIVAGAL

La teoria polivagal, proposada per Stephen Porges, estableix que la funcionalitat del nervi vague és clau en la regulació de les nostres respostes fisiològiques davant de l’estrès i l’amenaça. Ofereix una mirada neurobiològica sobre l’adolescència:

L’adolescència és una etapa de grans canvis biològics, emocionals i socials. El cervell experimenta una intensa reorganització, especialment en àrees relacionades amb l’emoció (amígdala) i el control racional (còrtex prefrontal). Això fa que els adolescents siguin més sensibles, impulsius i oberts a l’experiència.

La teoria polivagal, desenvolupada per Stephen Porges, ajuda a entendre com el nostre sistema nerviós autònom regula les respostes davant l’estrès, el perill o la seguretat.

Principis bàsics de la teoria polivagal:

El nervi vague (el més llarg del sistema nerviós parasimpàtic) té tres vies principals que modulen el nostre estat intern:

1. Sistema vagal ventral (seguretat i connexió social): Permet sentir-nos segurs, tranquils i oberts a la relació amb els altres. Quan està actiu, podem comunicar-nos, aprendre i jugar.

En l’adolescència, les relacions amb iguals són essencials per reforçar aquest sistema.

2. Sistema simpàtic (activació o lluita/fugida): S’activa davant l’estrès o el perill.

En adolescents, pot manifestar-se en conductes impulsives, irritabilitat o recerca de risc.

3. Sistema vagal dorsal (bloqueig o immobilitat): Quan el perill és massa gran o persistent, el cos pot “desconnectar-se” (apatia, retraïment, ansietat intensa).

Els adolescents alternen sovint entre estats d’activació simpàtica (emocions fortes, recerca d’estímuls) i desconnexió (apatia o retraïment), especialment si no se senten segurs. Un entorn segur, empàtic i coherent ajuda a activar el sistema vagal ventral, que promou la calma, la confiança i la capacitat d’aprendre. La regulació emocional s’aprèn a través de la co-regulació: relacions estables amb adults o iguals que transmeten seguretat.

 

 

NEURONES MIRALL I TIPUS D’EMPATIA

 Les neurones mirall constitueixen la base neurobiològica de l’empatia, però aquesta es pot expressar de tres formes complementàries: sensorial (o emocional), cognitiva i compassiva.

Empatia sensorial o emocional: És la reacció automàtica davant les emocions o el dolor dels altres. Ens permet “sentir amb l’altre”.

Quan veiem algú patir o riure, les nostres neurones mirall (en àrees com la ínsula i el còrtex cingulat anterior) s’activen com si nosaltres mateixos sentíssim aquella emoció.

Empatia cognitiva: És la capacitat d’entendre el que una altra persona pensa o sent, sense necessàriament sentir-ho nosaltres. Ens permet comprendre racionalment l’estat emocional dels altres.

Aquí, les neurones mirall treballen conjuntament amb altres regions com el còrtex prefrontal medial i el lòbul temporal, que participen en la teoria de la ment (la capacitat d’atribuir estats mentals als altres).

 Empatia compassiva: És el pas següent: no només sentir o entendre, sinó actuar amb voluntat d’ajudar. Implica l’activació de circuits emocionals i motivacionals (com el sistema límbic i l’escorça orbitofrontal). Requereix integrar l’empatia emocional i cognitiva, amb autoregulació i motivació altruista.

Les neurones mirall són essencials per a la empatia emocional, però també col·laboren indirectament en la empatia cognitiva, ajudant-nos a interpretar accions i intencions. La empatia compassiva afegeix una dimensió ètica i afectiva, que va més enllà de la simple activació neuronal.

 

LES CINC GENERACIONS: DEL 1946 AL 2025

BABY BOOMERS (1946 – 1964). Edat actual (2025): de 61 a 79 anys

Context: Després de la Segona Guerra Mundial, el món va viure un període de prosperitat econòmica i esperança. Va augmentar la natalitat i es van establir famílies estables amb valors tradicionals. Va ser l’època de la televisió, del rock i dels grans canvis socials.

Adolescència: Van viure una adolescència obedient, estructurada i familiar, marcada pel respecte a l’autoritat i per l’esperança en el futur. Neixen els primers moviments juvenils com els hippies i els pacifistes, que promouen la pau i la llibertat.

Característiques: Són lleials, responsables i treballadors. Donen molt valor a la seguretat, l’estabilitat i l’esforç. Prefereixen la comunicació directa i tendeixen a ser menys digitals i més tradicionals.

Gran experiència, constància i compromís. Però poc digitals i resistents al canvi.

 

GENERACIÓ X (1965 – 1980). Edat actual (2025): de 45 a 60 anys

Context: Van créixer en temps de canvi: crisi econòmica, noves estructures familiars i avenços tecnològics. Van ser els primers a tenir ordinadors personals, videojocs i música a través de la televisió (MTV).

Adolescència: Van viure una adolescència independent i autònoma. Molts passaven hores sols perquè els pares treballaven. Aprenen a espavilar-se i a adaptar-se. Són també la primera generació amb contacte directe amb la tecnologia.

Característiques: Són realistes, flexibles i autosuficients. Valoren la llibertat personal, l’esforç i el sentit pràctic. Tot i això, tendeixen a ser una mica escèptics i desconfiats amb les institucions.

Adaptables i realistes, amb capacitat d’espavilar-se. Però sovint escèptics i individualistes.

 

MILLENNIALS (GENERACIÓ Y). (1981 – 1995). Edat actual (2025): de 30 a 44 anys

Context: Generació marcada per la globalització i Internet. Van veure néixer els telèfons mòbils, les xarxes socials i un món molt més connectat. També van viure la crisi del 2008, que va dificultar l’estabilitat laboral.

Adolescència: Van gaudir d’una adolescència social i digital. Eren actius a Messenger, Tuenti, Fotolog o Facebook, i començaven a veure YouTube. Buscaven llibertat, amistat i expressió personal en línia.

Característiques:  Són creatius, oberts i col·laboratius. Busquen una vida amb sentit i equilibri entre feina i temps personal. Els agrada treballar en equip i compartir idees, però poden ser impacients i sentir frustració per la precarietat.

Creatius i col·laboratius, amb esperit obert. Però impacients i afectats per la precarietat laboral.

 

GENERACIÓ Z. (1996 – 2010). Edat actual (2025): de 15 a 29 anys

Context: És la primera generació totalment digital. Han nascut envoltats de pantalles, xarxes socials i informació immediata. Han crescut en un món d’incertesa econòmica, pandèmia i preocupació pel canvi climàtic.

Adolescència: Viuen una adolescència hiperconnectada i visual. Fan servir TikTok, Instagram, Twitch i YouTube per comunicar-se i expressar-se. Són conscients de la seva imatge i de la importància de la salut mental. Viure entre el món real i el digital és habitual per a ells.

Característiques:  Són autèntics, crítics i conscients. Busquen la coherència i la justícia social. Tenen gran domini tecnològic i aprenen de forma ràpida i autònoma. Tot i això, pateixen estrès i dependència de pantalles.

Digitals, empàtics i conscients. Però estressats, amb poca atenció i gran dependència tecnològica.

 

GENERACIÓ ALFA. (2010 – 2025)  Edat actual (2025): de 0 a 15 anys

Context: Primera generació 100% nascuda al segle XXI. Han crescut amb intel·ligència artificial, tauletes, videojocs educatius i contingut digital. Molts són fills de Millennials o Generació Z. Han viscut la pandèmia en plena infància.

Adolescència: Tot just comença. Els adolescents Alfa són nadius digitals totals: aprenen amb vídeos, aplicacions i IA. La seva educació combina tecnologia, emocions i valors de sostenibilitat i inclusió.

Característiques: Són curiosos, ràpids i oberts de ment. Aprenen de forma autònoma i dominen la tecnologia naturalment. Però també tenen dificultats de concentració i dependència de les pantalles.

Domini tecnològic, ment oberta i curiositat. Però risc d’addicció digital i menys habilitats socials presencials.

 

Una mica de bibliografia que pot ser d’interès:

1. Beatriz Luna, et al. (2022). New Research on Brain Plasticity During Adolescence. University of Pittsburgh. Disponible a: psychiatry.pitt.edu
2. Steinberg, L., & Icenogle, G. (2019). Using Developmental Science to Distinguish Adolescents and Adults Under the Law. Annual Review of Developmental Psychology. Disponible a: annualreviews.org
3. Blakemore, S.-J., & Choudhury, S. (2021). Adolescence as a Sensitive Period of Brain Development. King’s College London. Disponible a: kclpure.kcl.ac.uk
4. Vijayakumar, N., Pfeifer, J.H., & Dapretto, M. (2018). Puberty and the Human Brain: Implications for Adolescent Development. Neuroscience & Biobehavioral Reviews, 92, 417–428.
5. Goddings, A.-L., et al. (2020). Pubertal Hormones and Adolescent Brain Plasticity. Developmental Cognitive Neuroscience, 45, 100835.
6. Delgado, E., et al. (2022). Attachment and Adolescent Development: Longitudinal Evidence. Frontiers in Psychology. Disponible a: PMC
7. “Is attachment style in early childhood associated with mental health difficulties in late adolescence?” (2023). Cambridge University Press. Disponible a: cambridge.org
8. Çelik, O., et al. (2024). Academic motivation in adolescents: the role of parental autonomy support, psychological needs satisfaction and self‑control. PubMed ID: 38800688.
9. Soenens, B., et al. (2020). Longitudinal Linkages Between Father and Mother Autonomy Support and Adolescent Problem Behaviors. SpringerLink.
10. Haidt, J. (2024). The Anxious Generation. New York University Press.
11. Twenge, J. M. (2023). iGen and Adolescent Mental Health in the Digital Era. Journal of Adolescence, 95, 1‑14.
12. Stixrud, W., & Johnson, N. (2024). The Self-Driven Child. Penguin Random House.
13. Reyna, V. F. (2020). How Adolescents Reason, Decide and Learn: A Cognitive Neuroscience Perspective. Cornell University.
14. Giedd, J. N. (2020). Structural MRI of the Adolescent Brain: Plasticity and Vulnerability. National Institute of Mental Health.
15. Reichelt, A. C. (2020). Prefrontal Cortex Maturation and Cognitive Development in Adolescents. RMIT University.
16. Neufeld, G. (2020–2023). Hold On to Your Kids: Why Parents Need to Matter More Than Peers. Neufeld Institute, Canada.
17. Masten, A. S. (2020–2024). Ordinary Magic: Resilience in Development. University of Minnesota.
18. Odgers, C. L., & Jensen, M. R. (2022). The Role of Mobile Devices in Adolescent Emotional Regulation. Duke University.
19. Crone, E. (2022–2024). Social Neuroscience of Adolescent Behavior. Leiden University.
20. Galván, A. (2020–2023). Dopamine, Reward Processing, and Decision Making in Adolescents. UCLA.
21. Dahl, R. (2021–2024). Sleep, Emotions, and Socioemotional Development. UC Berkeley.
22. Dozier, M. (2020–2023). Attachment-Based Interventions in Vulnerable Families. University of Delaware.
23. Ungar, M. (2022–2024). Contextual Resilience and Community Support. Dalhousie University.
24. Sroufe, A. (2021–2023). Longitudinal Studies on Attachment and Adolescent Development. University of Minnesota.
25. Bretherton, I. (2020–2022). Childhood Attachment and Later Emotional Adjustment. University of Wisconsin–Madison.
26. Orben, A. (2023–2024). Digital Technology and Adolescent Mental Health. University of Cambridge.
27. Soenens, B. & Vansteenkiste, M. (2020–2024). Autonomy Support and Self-Determination in Adolescents. Ghent University.
28. Deci, E., & Ryan, R. (2020–2023). Self-Determination Theory in Adolescent Development. University of Rochester.

 

I un poema, “L’arbre interior”

Dins la ment adolescent creix un arbre silenciós.

Les seves arrels són emocions que bateguen amb força,

el tronc, fet de pensaments nous,

aprèn a sostenir el pes del món dels altres.

 

Cada nit, una pluja d’estrelles —les cèl·lules estrellades—

cuida les seves branques, neteja les que sobren,

amb la seva llum suau guia la poda sinàptica,

perquè l’arbre creixi clar, obert, ple de comprensió.

 

A poc a poc, el jardí interior madura:

el sentir es transforma en entendre,

l’entendre en voler cuidar.

Llavors l’arbre de l’empatia dóna fruits de llum.