Hi ha moltes maneres d’entendre i apropar-nos a la mort; les creences, la cultura, l’entorn…ens influencien i tenen un paper important en la manera de construir el pensament.

En la nostra societat hi ha moltes persones a qui encara els costa parlar de la mort, fer-ho pot fer por o temor, poden no parlar-ne, silenciar-la, amagar la seva existència.

Però en realitat, la mort és el final d’un procés de vida, la mirem amb respecte i curiositat i, en tot cas, el pitjor de morir és no haver viscut.
Quan la tenim aprop, sovint ens venen les ganes de viure, d’agafar qualsevol cosa i gaudir-la amb molta intensitat. Però sabem que no tothom reacciona de la mateixa manera, hi ha persones que es mobilitzen, altres s’aferren a l’últim alè, altres es queden paral·litzades , altres fugen de la realitat, altres esperen el moment,… Segons la nostra reacció, viurem aquest moment d’una manera o una altra.
La mort està present des de la gestació, i pot sorgir en qualsevol moment de la nostra vida. L’atzar hi juga un paper important?. Potser el destí està marcat?

La doctora Elisabeth Kübler deia: “és important que feu el que de debò us importa, només així podeu beneir la vida quan la mort sigui aprop.
Centrem-nos en com serà la petjada que deixarem en aquesta vida. Vivim el present, l’aquí i l’ara, per tal de caminar amb determinació, gaudint del viatge, assaborint cada pas, cada experiència, cada moment, sense por al final del viatge.”

Per què hi ha tantes persones que tenen por a la mort? La mort la podem viure com una paret o com una porta. No sabem què hi ha després. Quan posem resistència a la mort generem patiment, por, és important saber-la afrontar, acceptar, gestionar.
Cada religió, país, cultura, persona… té els seus rituals de la mort. Aquestes cerimònies son necessàries per tal de poder fer un bon procés de dol. Plorar ajuda a reduir l’estrès emocional. El dolor que ens provoca el podem portar de moltes maneres: patint-lo, arrosegant-lo, analitzant-lo, aprenent d’ell, acceptant-lo o transformant-lo. Acceptar el dolor per la pèrdua ens fa créixer.

El doctor Enric Benito explicava un proverbi Indi que diu: “Els vius tanquen els ulls als morts i els morts obren els ulls als vius. Però cal estar molt despert perquè els que moren ens obrin els ulls. Perquè si caminem sense mirar i amb por, no aprendrem tant sobre la vida”.
Tots en algun moment ens preguntem, què hi ha després de la mort? . Cadascú elabora el que li és més convenient, per tal de poder tenir una sensació de control i benestar.

Qualsevol moment es bo per exonerar les persones?. La societat on vivim, valora poc la mort de la persona estimada, sovint no de manera suficient. De vegades ens costa acceptar que una persona estimada passi a ocupar un altre pla de la nostra vida.
Les persones que són properes a nosaltres seguiran estant dins nostre, en forma de pensaments, sensacions, moments viscuts… permetre’ns gaudir d’aquestes sensacions, d’aquests moments viscuts i percebuts, ens ajudarà a fer un procés de dol molt més amable.

Donant valor a la vida gaudim de tot el que tenim a l’abast, les persones, els objectes (olors, colors, textures…), l’entorn, els espais, les activitats, el que fem, el que diem i el que deixem de dir.

Elisabeth Kübert feia la comparança amb el cuc de seda: “Quan arriba la mort, abandonem el capoll de seda i som lliures com una papallona”. ( si aquesta frase ens serveix, ens pot ajudar en el nostre camí, la podem adoptar com a propia)

Si busquem ajuda quan la necessitem, això no ens fa ser més dèbils, vers al contrari, ens fa ser honestos amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Què seria de la vida sense la mort?

Davant una adversitat, les nostres estratègies han de canviar; ara els rituals de la mort, amb la nova situació, ens han fet plantejar un altre tipus d’acomiadaments i uns rituals diferents, activant la nostra capacitat de resiliència, com un procés.

Us recomano escoltar el conte ” el buscador” de Jorge Bucay.

Agraiments a Montse Vallès per la seva col·laboració