Què és l’apego?

“Apego” seria la manera en què el nadó viu l’acompanyament, les seves primeres percepcions, sensacions, emocions del que li ve de fora, en contrast amb el que sent a dins, les primeres relacions, afectuoses i de confort amb la mare o el referent què té cura d’ell. Aquestes primeres vivències influiran en la seva manera d’entendre i viure en el món.
Bion (1967) descriu el procés pel qual el nadó, que no té experiències de futur ni del món exterior, viu les necessitats de manera desbordant. Una mare que sigui “suficientment sensible” compren la desesperació infantil, tolera l’ansietat i respon de manera que transmet comprensió. Bion la denomina “contenció”. L’infant percep confiança en la resposta comprensiva de la mare i l’ansietat disminueix gràcies a l’experiència de sentir-se compres.

Un apego segur garanteix la millora de l’embolcall emocional. Al llarg de la vida les relacions que establim ajudaran a crear connexions neurològiques més o menys positives. Les investigacions de Shelley Taylor (2002) mostra com el cervell y el sistema nerviós central participen en la producció dels cuidadors, hi ha l’existència de circuits neurològics i fisiològics que guien les nostres conductes. Com altres circuits biològics que comanden l’obtenció d’aliments, regulen les emocions o ens fan obtenir plaer sexual.

Els bons tractes i el respecte rebuts a la infància i a la vida adulta, generen una relació d’apego bidireccional, però asimètric, entre l’infant i els referents adults, això permetrà avançar amb harmonia. És important tenir clar el concepte d’asimetria, les accions no només van en una direcció, la mare ha d’entendre al seu fill, ha de comprendre que li passa, que necessita, que l’amoïna, donant resposta a les seves necessitats, sense avançar-se a les demandes, i posant límits si aquestes són excessives.

La mare capaç d’observar i captar les necessitats que té el nen, té una actitud més assertiva, per tant pot oferir-li el que necessita, i el nen de mica en mica es va sentint més estimat, acompanyat, confiat, segur.
Per poder entendre a l’altre cal saber d’on partim, quins han estat els nostres referents, quin tipus d’apego hem tingut a la nostra infància, quines vivències ens han marcat, i de quina manera ens hem vinculat per formar la xarxa de bons tractes.
El nen que rep la resposta al seu desig, té una actitud davant de la mare d’agraïment, de satisfacció, d’alegria, en canvi el nen incomprès es queda a l’espera, augmentant les demandes, fent crides d’atenció. Aquest segon s’anirà sentint cada vegada més dessolat, més perdut, augmentant l’enuig, ja no només amb plors, sinó amb actituds, amb rabietes.

Avui en dia se sap que un trauma emocional inhibeix el funcionament cerebral, i que reorganitzant el medi es pot ajudar a iniciar un nou desenvolupament (Boris Cyrulnik)

Un apego segur mai crea dependència, tot el contrari, els apegos insegurs són els que creen dependència, aquella necessitat d’anar a buscar allò que un no ha viscut, l’amor incondicional, la seguretat, l’empoderament…, per tant, per tenir un apego segur, el que necessitem és elaborar el discurs, entendre perquè si i perquè no.
Un apego segur dona contenció emocional i estructura a la nostra vida, mirem en quin entorn social vivim i que és el que necessitem per integrar-nos en aquest món, per poder-nos vincular i crear la nostra xarxa de bons tractes.

Una manera de crear una bona xarxa és saber que podem demanar a cada persona, quines són les seves habilitats, observant i mirant qui tenim al davant, i demanar-li allò que ell pot oferir.
El treball personal ens ajudarà a saber que necessitem, o que ens manca, per tal de poder buscar la nostra xarxa de suport, de bons tractes, i aprendre a demanar-ho i rebre-ho de manera positiva, entenent les capacitats i les limitacions de les persones que ens envolten.
Observar-nos, ens ajudarà a entendre com ens mostrem i resolem les situacions del dia a dia, com gestionem les nostres emocions.

Els tipus d’apego no són estàtics, es poden modificar amb un treball personal de consciència, analitzant el passat i el present de manera positiva, situant-lo en el moment social, valorant que sentien els nostres pares, que era important en aquell moment històric i com avui en dia aquells condicionants s’han anant modificant. Estem en un canvi de paradigma, abans es pensava que amb el temps tot s’arreglava, avui en dia, en canvi, es creu que els traumes, les situacions mal viscudes es resolen parlant, reconstruint el discurs. Per tant no esperem que el temps ho resolgui, posem-nos les piles i fem-ho possible.

L’apego rebut a la primera infància ens dóna les eines que ens permetran vincular-nos d’una manera més o menys assertiva (seleccionant un context adequat on potenciar els aprenentatges, l’intel·ligència emocional, la regulació de les emocions…) i dóna lloc a la capacitat de resiliència.

Agrair el que ens ha tocat viure i buscar la part positiva. Al cap i a la fi, som el que som, pel que ens han donat i deixat de donar, no totes les infàncies són felices, no totes les infàncies són justes. Però això no pot determinar el nostre futur la nostra felicitat. La lluita és constant, cadascú ha de trobar la manera de pal·liar el seu dolor.

L’apego no és determinista tot el contrari. Crear i valorar la xarxa de bons tractes, viure de manera conscient l’aquí a l’ara, fent petites accions cada dia de manera constant, buscant temps per nosaltres i per la gent que ens envolta ens ajudarà a avançar.
Fer més gran la nostra xarxa de bons tractes amb persones que ens estimen i ens donen suport. La recerca cal fer-la de dins a fora o de fora a dins estimant-nos a nosaltres mateixos mirant-nos escoltant els nostres sentiments, valorant la resposta dels altres, tot això ens ajudarà a reparar els nostres traumes.
Com ho fem? ens podem regalar un procés Terapèutic d’acompanyament, ja que hem de tenir en compte que la resiliència no s’assoleix en plenitud sense la mirada dels altres.

Un dels regals que ens podem fer:
Ingredients un pot de vidre amb una tapa, llapis i papers de colors.
Cada cop que ens passa una cosa positiva l’escriurem en aquest paper de color i el posarem a dins del nostre pot de vidre.
Quan el tinguem ple ens seurem buscarem un espai tranquil i llegirem tot el que hem anat escrivint.
Aquest pot de vidre el podem fer amb la nostra parella, els nostres fills, els amics, familiars i fins i tot a la feina, i ja veureu la quantitat de canvis que es produeixen, estigueu apetents.
Com tota tècnica, requereix un procés d’implantació, 15 ó 20 dies de manera regular, cada dia, no val que cap evitatiu ens interfereixi en aquest procés.

Espero que la idea us ajudi en el vostre procés.

Agraïment a la Montse Vallès per la seva col·laboració.

Registrat en aquest enllaç i estigues al corrent de les noves entrades al blog.

Llibres recomanats

Los buenos tratos a la infanciaparentalidad, apego y resiliencia

El dolor invisible en la infancia

2019-05-11T14:22:06+00:00

Deixa un comentari