Com podem ajudar els nostres infants i adolescents a fer el pas cap a l’escola?

Com podem ajudar els nostres infants i adolescents a fer el pas cap a l’escola?
Després de cada estiu, com tots sabem, cal assolir nous hàbits, o consolidar els hàbits adquirits.
Primer de tot, donem una oportunitat que se sentin mirats i escoltats. Dediquem temps a acompanyar-los, a demanar la seva opinió abans de fer qualsevol acció, preguntem-los com entenen l’escolarització, què pensen que trobaran, què voldrien trobar, com se senten, què coneixen de tot plegat, i busqeum un temps i un espai per fer aquesta recerca (mentre passegem, asseguts conversant…).
Dediquem-los un temps perquè sentin que els mirem i els escoltem i, a partir d’aquí, actuem si ho creiem necessari, passant al proactiu, segons les necessitats particulars.
Els agrada la idea de tornar a l’escola? No els agrada? Estan contents? S’adonen de la situació que els toca viure?
Esbrinem quina informació tenen.
Aquest contacte també ens farà veure el seu estat d’ànim, les sensacions, les emocions: si últimament estan nerviosos, els costa dormir, menjar, fan crides d’atenció.
Parem atenció a com estan físicament? Mengen bé? Es relacionen bé? Parlen de les seves amistats? Tenen ganes de retrobar-les? Parlen dels docents que es trobaran?
Ajudem-los a recordar les seves vivències a l’escola i a imaginar el que poden viure.
Involucrant-los en aquest procés, els fem adonar que tots en som part: els pares i mares, els infants, els adolescents, els mestres, els professors… i si els hi impliquem els fem sentir partíceps.
Les mares i els pares són les persones de referència, que els ajudarem a tenir un “apego” segur davant de qualsevol situació, per tant aquest és el moment de demostrar i mostrar la seguretat i la confiança en la proposta d’iniciar el curs escolar; es fa amb la millor intenció, amb la intenció que tinguin garantides les seves necessitats d’aprenentatge, les relacions amb els altres… Evidentment, aquestes relacions canviaran, potser no podrem abraçar els companys de la mateixa manera, però caldrà potenciar la mirada, el fet d’estar, el fet de saber veure més enllà de la màscara. Descobrir la il·lusió de començar un nou curs, d’assimilar nous aprenentatges, d’agafar els llibres i fullejar-los, abans d’iniciar el curs, de planificar i de pensar què ens podem trobar.
Totes les proteccions que haurem de mantenir perquè els nostres fills i les nostres filles estiguin en un espai segur no els ha de crear inseguretat o por a relacionar-se amb els altres, sinó al contrari.
És una mirada de respecte de seguretat, els altres no estan malalts, no tenen perquè estar malalts, i ens hi podem apropar d’una altra manera des de la paraula.
La distància no és motiu per aïllar-nos, al contrari, cal veure la part positiva, podem tornar a estar junts però d’una altra manera. En aquest moment toca activar la capacitat de resiliència, aquesta capacitat que davant una adversitat, com potser ens trobem aquests dies, o com ens trobarem, aquesta adversitat hem de pensar com la superem, com fem que els nostres fills i filles s’enfrontin, de manera empoderada, a la nova situació, evitant que aquesta pugui arribar a crear un trauma o una situació no volguda o inesperada.
Per tant, parlar, escoltar, ser, mirar… formaran la base d’aquest procés. Des d’una mirada de realitat, però també des d’una mirada positiva.
Ensenyar els nostres fills i les nostres filles a respectar les persones que estan al seu costat, a respectar als professors i les professores que fan el que poden i com poden amb els recursos que tenen. Ara és el moment de fomentar aquesta actitud davant una situació escolar nova.
Com utilitzem les metàfores per ajudar en aquesta situació?
Podem dir que és com un examen sorpresa, que tots plegats estem a l’expectativa de com anirà tot, sortiran preguntes que no esperem, però aquí estem, al seu costat, per acompanyar-los, per estar, per viure aquesta nova aventura, aquest nou viatge, aquesta manera diferent de viure l’escola.
Evidentment, si veiem dificultats o coses que no poden gestionar, o coses que els bloquegen, o tenen pors, o ansietats, o inseguretats… sempre podem recórrer a la mirada d’un professional, o a la nostra xarxa de bons tractes deixant-nos acompanyar. Com sabeu, la resiliència en solitud no s’assoleix, de vegades una mirada des d’un altre angle ens pot ajudar a descabdellar aquella situació no volguda o no esperada.
Ara és el moment de treballar la cooperació entre tots, per tots és una situació nova i tots n’estem aprenent, i tots volem el millor per a ells.
És un aprenentatge de vida, la vida és això, anar veient el que ens porta i resoldre la manera de gestionar-ho, és com anar saltant els entrebancs de forma realista i positiva.
És un moment no només per rebre, sinó per rebre i donar, aquest equilibri que està present en l’educació dels nostres fills i filles, els drets i els deures.
Som part de la història, som protagonistes, fem-los tenir aquesta mirada, ells també estan aquí, i també poden dir, i poden fer, des d’aquesta visió d’herois que se’n van a l’escola a adquirir nous reptes.
És un moment per observar els valors que tenim a casa; Què els volem impregnar? Com volem ajudar-los en el seu camí?
Aquestes coses que nosaltres com a referents creiem importants i que volem que ells valorin, sempre respectant les diferències; ara és el moment de fomentar els valors de respecte, de col·laboració, d’escolta, d’equilibri entre uns i altres. Mirem per nosaltres però mirem també pels altres, anem equilibrant aquesta manera, aquests valors familiars, i els valors escolars.
Ajudar-los a tenir un bon concepte d’ells mateixos, a estar empoderats, a fer-los sentir segurs i a tenir una autoestima adequada.
L’entesa cap a l’altre és important, no tothom veurà aquesta situació de la mateixa manera , hi ha persones que tindran mirades, opinions diferents. Cal ser respectuosos, nosaltres podem pensar d’una manera, però hem de tenir en compte que cadascú percep i viu aquesta situació potser de manera diferent, i el respecte, el no ofendre, el no envair l’espai de l’altre, ens permetrà mantenir la nostra àrea de confort.
Aquest acompanyament des de la calma, sense obligar, respectant el ritme nostre i dels altres, entenent aquest procés, ens ajudarà a veure i viure la nova situació.
Dependrà de tots i totes que visquem els canvis d’una manera positiva. Un aprenentatge per ar a i per a tota la vida, adquirint aquesta capacitat de resiliència, la capacitat de fer un pas enrere i mirar les coses des de la serenor, la tranquil·litat, amb creativitat, amb sentit de l’humor, observant com es van assolint aquests canvis.
Mirar la part racional, sentir les emocions per passar a la proactivitat si cal, de manera creativa.